Seu EMH i Oficines a Villeurbanne

Seu EMH i Oficines a Villeurbanne

Geometries diluïdes

Entre un entorn natural, a prop del parc metropolità i del canal Jonage, i les seves arrels socials lligades al treball i la indústria, Villeurbanne dibuixa el Carré de Soie, un barri vinculat al teixit suburbà de l’ametlla dissenyat per l’urbanista Bruno Dumetier. Un dels seus últims espais urbans, la plaça Miriam Makéba, porta intermodal al districte, acull diversos edificis terciaris, inclosa aquesta seu de l’empresa metropolitana d’habitatge social Est Métropole Habitat, que completa el conjunt.

La seva estratègia volumètrica reflecteix a escala de l’illa l’esperit de la seqüència urbana en el gran paisatge, des del canal fins a la plaça, farcida de sòlids i buits que entrellacen la ciutat d’est a oest. El projecte està atent a aquesta doble escala i integra un tall transversal que remet al paisatge i acull la rue de la Soie. L’esquerda acull un espai passant a la planta baixa, un veritable fòrum habitat, extensió del carrer i lloc de trobada i discussió sobre el qual es desplega un jardí urbà en cascada que lliga ciutat i parc.

Aquest buit permet organitzar el programa en dos mantenint la unitat del conjunt. Dibuixa diversos volums i xamfrans que responen i s’adapten als veïns i a les distàncies i relacions que els connecten. Al barri Carré de Soie, la seu d’EMH es desenvolupa en un triangle, la geometria amb més bona relació façana/superfície, tant en planta tipus com en planta baixa. La posició estratègica dels nuclis i el tractament de les cantonades permet la disposició d’espais de treball flexibles que alternen diferents modalitats, des d’espais de trobada a doble altura o a les cantonades, oficines paisatge, buits al centre, o boxes privats.

L’aposta arquitectònica transmet una certa atemporalitat, alhora clàssica i contemporània, còmplice del passat industrial del lloc i de la metròpoli (TASE, el Gratte-ciel de Villeurbanne, Tony Garnier). La retícula d’1,35 de les oficines, com en altres projectes de l’estudi a França, indueix al rigor d’una textura urbana tractada amb dinamisme i múltiples variacions que alleugereixen la massa, i proposen matisos i una certa ambigüitat. Aquesta dilució dels límits es produeix buidant els angles del triangle o de la coronació de l’àtic, tots dos retallats contra el cel, que augmenten la mida de les obertures al sòcol de l’R+1, dibuixant grans finestres quadrades cap al nord, o bé proposant equilibris de masses que traslladen el discurs urbà dels sòlids i buits al tractament de les façanes.

La base d’aquesta escriptura urbana és el treball de la finestra, element central de l’arquitectura lionesa, des del caràcter repetitiu i divers fins al dibuix dels seus lambrequins. Entesa aquí com a perforació de la massa pètria, està revestida d’alumini rogenc per permetre múltiples reflexos i amb el concurs de la indústria local. Incorpora una espina descentrada que serveix de guia per a la protecció solar i un ampit estriat que aporta profunditat i lluminositat al conjunt. La rematada de l’àtic, on es desplega una escala de doble hèlix, es revesteix de xapa microperforada per a una visió alhora abstracta i desmaterialitzada. Integra els diferents espais mecànics, de treball i de trobada que permeten la vista des de l’interior durant el dia i un aspecte lluminós durant la nit.

La pedra calcària local es disposa i s’especeja deliberadament. Obeeix al mòdul de les oficines, però alhora s’agrupa, es desplaça, es talla o desapareix per proporcionar diferents lectures. La propera subratlla a través de l’ajustament de la dimensió de la junta alguns principis arquitectònics; la llunyana reforça la massa aquí i allà per dialogar amb la ciutat, subratllar la geometria del volum o reforçar la planta baixa, particularment a la punta del triangle. Aquesta frontissa urbana s’estableix a través d’un simple plec i una esquerda profunda a l’ombra que atorga de manera natural la presència requerida a la proa.

La ciutat, primer. Les continuïtats urbanes, el treball sobre la porositat i la densitat, la presència de la natura, expressen una sensibilitat que s’estén a l’arquitectura a través de l’evidència i la simplicitat. L’efecte singular no és ostentós, la seva presència i el seu caràcter s’elaboren simplement des de la continuïtat de la geometria, la naturalesa de la seva ubicació estratègica i la precisió de la seva expressió.