Skip to main content

OAB AVUI

Durant els últims anys OAB ha experimentat un gran augment de múltiples i diversos encàrrecs internacionals que començaren a França i Itàlia i, actualment, també a Alemanya, Marroc, Turquia, Estats Units, Brasil i Mèxic.

L’estructura d’OAB, gràcies a la col·laboració amb arquitectes de diferents parts del món, està preparada per treballar en múltiples escenaris però sempre entenent que l’arquitectura neix d’unes arrels vinculades a la tradició dels llocs en el que es treballa i sempre sent respectuosos amb els aspectes físics de l’emplaçament o amb els relatius a l’organització social dels programes.

Tanmateix, els projectes neixen sobretot de l’abstracció que permet a OAB trobar en altres indrets formes d’expressió similars  encara que condicionades també a nous requisits i premisses.

Avui, les oficines d’arquitectura han de ser obertes, flexibles i adaptades als diferents plantejaments que la societat demana enfront del nou escenari, que més enllà de la seva condició efímera i variable, ha de mantenir allò essencial de l’ofici i allò consubstancial a la pràctica de l’arquitectura.

I més que mai, han de prevaler els aspectes essencials i immutables de l’arquitectura de sempre però amb la possibilitat d’adaptar-se amb facilitat a les noves situacions i demandes.

Avui potser, l’especialització i la repetició de models i fórmules són conceptes que han quedat obsolets.

OAB des de 2006

Carlos Ferrater és un arquitecte amb més de 40 anys d’experiència (des de 1971) que ha combinat la pràctica professional amb l’experiència acadèmica i ha demostrat la seva vàlua amb nombroses obres de gran rellevància I distinció així com la transmissió de la il·lusió del treball realitzat dia a dia i la coherència d’una trajectòria professional.

L’any 2005 en Carlos, juntament amb els seus fills Borja i Lucía Ferrater així com el seu gendre Xavier Martí-Galí decidiren constituir la nova plataforma col·lectiva, Office of Architecture in Barcelona (OAB) basada en l’aprenentatge realitzat en els anys previs.

Així doncs OAB recull la trajectòria de l’anterior estudi incorporant les noves maneres d’entendre l’arquitectura dels components de l’equip, una forma de prosseguir en l’aproximació als projectes més rica, variada, tramada i flexible. La renovació i conseqüent creació d’aquesta nova plataforma tractarà d’afrontar els reptes que l’arquitectura d’aquest segle conté plantejats en els àmbits intel·lectual i social, tecnològic i mediambiental.

Des de la socialització del treball col·lectiu i a partir de les empremtes personals dels seus membres, aquest reportatge recull projectes i obres construïdes en aquest últim període que posen de manifest la voluntat de treballar en diferents escenaris ampliant i enriquint el ventall de proposicions en la cerca de nous canals d’expressió formal.

Incidir en els aspectes teòrics del projecte, en la innovació i investigació de noves tecnologies i sense oblidar el respecte pel lloc és l’arrel social del treball de l’arquitecte i la raó constructiva en allò ocult de la proposició i el desenvolupament projectual.

OAB ha permès experimentar en diferents àmbits de treball arquitectònic com són els edificis de diferent dimensió i factura, espais públics, espais interiors, instal·lacions efímeres o temàtiques vinculades al paisatge, possibilitant al mateix temps la internacionalització d’una part del treball de l’estudi.

Vàries circumstàncies són les que han provocat el naixement d’aquesta nova plataforma, basada en el treball transversal, oberta a la innovació i a la experimentació, flexible en les seves proposicions conceptuals i amb el convenciment de que cada nou projecte representa una experiència diferent en la que cal posar el rellotge a zero.

Es va dosificant al llarg del desenvolupament del projecte el que s’ha après anteriorment, fins a demostrar que l’essència del treball de l’arquitecte no està en el llenguatge ni en l’ostentació de l’estil, ni tampoc en la utilització de metodologies, sinó en la resposta a les condicions del paisatge i a la ciutat, a la complexitat de l’organització social dels programes, a la utilització de la llum com a matèria prima projectual amb capacitat per generar espaialitat i emoció, i a la materialitat que incideix en els aspectes més sensitius i sensorials que apropen l’obra arquitectònica als futurs usuaris i habitants, com a persones receptores finals del treball de l’arquitecte.

Han estat vàries les circumstàncies que portaren a la formació d’OAB: La primera d’elles, com ja hem comentat, fou la decisió d’un grup de joves arquitectes que decidiren convertir el treball de l’estudi en una experiència col·lectiva.

La segona consideració que ha possibilitat i ha enfortit conceptualment el nou estudi ha estat la consecució d’un corpus teòric, extret de la praxis del projecte, a partir de determinades experiències projectuals que es recullen en la publicació d’investigació Syncronizing Geometry (ACTAR 2006) que documenta els processos d’aproximació al projecte, mostrant com la utilització de geometries complexes, obertes i flexibles, es converteixen en instrument i eina amb capacitat per sondejar les condicions intel·lectuals i la tradició cultural dels llocs i paisatges en els que es desenvolupen les diverses propostes.

Aquesta instrumentalització a partir de la utilització de geometries conforma el marc organitzatiu y programàtic al mateix temps que aporta els mecanismes constructius que fan possible transformar les idees inicials i els conceptes originals en realitats construïdes.

La tercera circumstància es materialitza en constatar la importància i necessitat de concebre simultàniament la solució arquitectònica i l’estructural. En gairebé la totalitat dels projectes que componen l’argumentació projectual de Syncronizing Geometry l’estructura s’entén com a suport espaial del projecte i s’arriba en ocasions a concebre l’esquelet estructural com a forma final de l’obra construïda.

Així, els murs de terra armada al Jardí Botànic de Barcelona, la membrana portant com a façana urbana a l’edifici de Mediapro, la làmina de formigó armat que construeix les formes de fusió al Passeig Marítim de Benidorm, la coberta topogràfica del Parc de les Ciències a Granada, o el diafragma de llum a la coberta de l’estació de Delicias a Saragossa, entre d’altres projectes, ens han portat a establir una col·laboració sincrònica amb Juan Calvo (Enginyer de Camins) experiència del qual en grans obres d’enginyeria civil ens ha donat la possibilitat d’incorporar solucions pròpies de la enginyeria a l’edificació.

Membranes posttesades de gran complexitat com és el de la Casa AA, la solució de les formes orgàniques de Benidorm, o la pròpia estructura solidària en el repartiment dels esforços axils de l’esquelet que formalitza l’edifici de Mediapro, s’han convertit en propostes intel·lectuals al mateix temps que constructives.

Serien doncs aquestes qüestions de fons i de forma les que han conduït a la creació d’OAB com a plataforma amb la qual encarar els reptes arquitectònics d’aquest nou segle.

Carlos Ferrater des de 1971

La seva primera obra, 54 habitatges del complex residencial de Sant Just Park a Sant Just Desvern (1974-1977), s’arrela en l’obra de Josep Antoni Coderch; és a dir, anuncia una recorrent voluntat de realisme, d’eficàcia, de temperat racionalisme adaptat al context i de professionalitat.

Els dos edificis d’habitatges del carrer Bertrán a Barcelona -el primer de 1981 a 1982 i el segon de 1983 a 1985- i, l’edifici El Port de l’Estartit (1979-1980), són demostracions de la seva capacitat per avançar en la invenció tipològica i per a desenvolupar un llenguatge atractiu i elegant.

Aquestes primeres obres mostren com aquesta expressió de l’arquitectura moderna, amb la seva abstracció, repetició, transparpencia i materials industrials, es concilia amb un classicisme mediterrani amb el rigor de la composició.

En aquesta primera època es projecte diversos poliesportius recurrint a la lleugeresa dels pavellons en el que la massa es desmaterialitza, inspirant-se en les arquitectures de Mies Van der Rohe, com es mostra al pavelló poliesportiu de L’Ametlla del Vallès (1984-1988) i el mercat a Vila-seca a Salou (1986-1987), els dos projectes amb José Luis Canosa.

I aquesta primera etapa culmina amb la casa Guix de la Meda (1984) i el projecte del Club Nàutic l’Estartit (1988-1991).

El període àlgid previ als Jocs Olímpics fou de gran vitalitat per a Ferrater, en la mesura que el seu equip assumí obres altament represetatives de la Barcelona olímpica: les tres illes a la Vila Olímpica (1988-1992), els habitatges de la Vall d’Hebron (1989-1992), l’Hotel Rei Juan Carlos I (1988-1992) i el Jardí Botànic, del qual va guanyar el concurs de l’any 1989 encara que no es finalitzés fins a 10 anys més tard.

Les seves dos grans intervencions urbanes d’habitatges col·lectius per la Barcelona olímpica -les tres illes de la Vila Olímpica i el complex residencial a la Vall d’Hebrón- destaquen per la manera que es situen en relació amb l’entorn dotant-lo d’un nou ordre, morfològicament unitari en el seu conjunt, en el que domina la força, la claredat i la precisió.

La contundència volumètrica permet crear espais oberts, gairebé íntims, als interiors de l’illa, aportant una nova dimensió i caràcter a l’espai públic.

És en el projecte d’aquests preciosos i abstractes jardins de les tres illes on s’inicià la col·laboració amb la paisatgista Bet Figueras.

Després del període olímpic s’obren noves vies experimentals com el “minimalisme” del IMPIVA a Castelló (1993-1995) o la introducció de formes fractals, desenvolupades per primera vegada al Fitness per a l’Hotel Juan Carlos I (1993-1996).

L’equip Ferrater realitzà dos experiments emblemàtics més: la casa-estudi per a un fotògraf a Llampaies (1993-1995) i els estudis de cine Arruga a Sant Just Desvern (1995-1997). Durant aquests anys hi va haver dos projectes d’escala urbana per a Barcelona: les propostes per l’obertura de la Diagonal (1989) i per al front marítim del Poblenou (1995).

Aquest període culmina amb el Palau de Congressos a la Diagonal (1999-2004). Abans de la creació d’OAB (Office Architecture in Barcelona) l’any 2005 es realitzen algunes de les obres més representatives com l’Estació Intermodal de Zaragoza-Delícias (1999-2004), i s’inicien projectes clau com el Passeig Marítim de Benidorm en guanyar el concurs el 2002.

Prèviament a la fundació d’OAB, Ferrater comença a comptar amb la col·laboració de la seva filla Lucía Ferrater i realitza obres molt reconegudes com els habitatges, equipaments espai públic entre elles Roger de Flor / Alí Bei / Ausiàs Marc (2001-2004).

El projecte per al concurs del Museu de la confluència a Lyon (2000) no es realitzà però la seva avançada proposta diagramàtica tindrà una magnífica realització al parc de les ciències de Granada (2004-2009).

Text per Josep Maria Montaner.