Oficina

Carlos Ferrater és un arquitecte amb més de 40 anys d’experiència (des de 1971) que ha combinat la pràctica professional amb l’experiència acadèmica i ha demostrat la seva vàlua amb nombroses obres de gran rellevància I distinció així com la transmissió de la il·lusió del treball realitzat dia a dia i la coherència d’una trajectòria professional.

L’any 2005 en Carlos, juntament amb els seus fills Borja i Lucía Ferrater així com el seu gendre Xavier Martí-Galí decidiren constituir la nova plataforma col·lectiva, Office of Architecture in Barcelona (OAB) basada en l’aprenentatge realitzat en els anys previs.

Així doncs OAB recull la trajectòria de l’anterior estudi incorporant les noves maneres d’entendre l’arquitectura dels components de l’equip, una forma de prosseguir en l’aproximació als projectes més rica, variada, tramada i flexible. La renovació i conseqüent creació d’aquesta nova plataforma tractarà d’afrontar els reptes que l’arquitectura d’aquest segle conté plantejats en els àmbits intel·lectual i social, tecnològic i mediambiental.

Des de la socialització del treball col·lectiu i a partir de les empremtes personals dels seus membres, aquest reportatge recull projectes i obres construïdes en aquest últim període que posen de manifest la voluntat de treballar en diferents escenaris ampliant i enriquint el ventall de proposicions en la cerca de nous canals d’expressió formal.

Incidir en els aspectes teòrics del projecte, en la innovació i investigació de noves tecnologies i sense oblidar el respecte pel lloc és l’arrel social del treball de l’arquitecte i la raó constructiva en allò ocult de la proposició i el desenvolupament projectual.

OAB ha permès experimentar en diferents àmbits de treball arquitectònic com són els edificis de diferent dimensió i factura, espais públics, espais interiors, instal·lacions efímeres o temàtiques vinculades al paisatge, possibilitant al mateix temps la internacionalització d’una part del treball de l’estudi.

Vàries circumstàncies són les que han provocat el naixement d’aquesta nova plataforma, basada en el treball transversal, oberta a la innovació i a la experimentació, flexible en les seves proposicions conceptuals i amb el convenciment de que cada nou projecte representa una experiència diferent en la que cal posar el rellotge a zero.

Es va dosificant al llarg del desenvolupament del projecte el que s’ha après anteriorment, fins a demostrar que l’essència del treball de l’arquitecte no està en el llenguatge ni en l’ostentació de l’estil, ni tampoc en la utilització de metodologies, sinó en la resposta a les condicions del paisatge i a la ciutat, a la complexitat de l’organització social dels programes, a la utilització de la llum com a matèria prima projectual amb capacitat per generar espaialitat i emoció, i a la materialitat que incideix en els aspectes més sensitius i sensorials que apropen l’obra arquitectònica als futurs usuaris i habitants, com a persones receptores finals del treball de l’arquitecte.

Han estat vàries les circumstàncies que portaren a la formació d’OAB: La primera d’elles, com ja hem comentat, fou la decisió d’un grup de joves arquitectes que decidiren convertir el treball de l’estudi en una experiència col·lectiva.

La segona consideració que ha possibilitat i ha enfortit conceptualment el nou estudi ha estat la consecució d’un corpus teòric, extret de la praxis del projecte, a partir de determinades experiències projectuals que es recullen en la publicació d’investigació Syncronizing Geometry (ACTAR 2006) que documenta els processos d’aproximació al projecte, mostrant com la utilització de geometries complexes, obertes i flexibles, es converteixen en instrument i eina amb capacitat per sondejar les condicions intel·lectuals i la tradició cultural dels llocs i paisatges en els que es desenvolupen les diverses propostes.

Aquesta instrumentalització a partir de la utilització de geometries conforma el marc organitzatiu y programàtic al mateix temps que aporta els mecanismes constructius que fan possible transformar les idees inicials i els conceptes originals en realitats construïdes.

La tercera circumstància es materialitza en constatar la importància i necessitat de concebre simultàniament la solució arquitectònica i l’estructural. En gairebé la totalitat dels projectes que componen l’argumentació projectual de Syncronizing Geometry l’estructura s’entén com a suport espaial del projecte i s’arriba en ocasions a concebre l’esquelet estructural com a forma final de l’obra construïda.

Així, els murs de terra armada al Jardí Botànic de Barcelona, la membrana portant com a façana urbana a l’edifici de Mediapro, la làmina de formigó armat que construeix les formes de fusió al Passeig Marítim de Benidorm, la coberta topogràfica del Parc de les Ciències a Granada, o el diafragma de llum a la coberta de l’estació de Delicias a Saragossa, entre d’altres projectes, ens han portat a establir una col·laboració sincrònica amb Juan Calvo (Enginyer de Camins) experiència del qual en grans obres d’enginyeria civil ens ha donat la possibilitat d’incorporar solucions pròpies de la enginyeria a l’edificació.

Membranes posttesades de gran complexitat com és el de la Casa AA, la solució de les formes orgàniques de Benidorm, o la pròpia estructura solidària en el repartiment dels esforços axils de l’esquelet que formalitza l’edifici de Mediapro, s’han convertit en propostes intel·lectuals al mateix temps que constructives.

Serien doncs aquestes qüestions de fons i de forma les que han conduït a la creació d’OAB com a plataforma amb la qual encarar els reptes arquitectònics d’aquest nou segle.