Territori, Ciutat i Arquitectura després del Confinament

Text per a «Arquitectures Escrites» d’AxA_Arquitectes per l’Arquitectura.

http://arqxarq.es/arquitectures-escrites-carlos-ferrater-i-alberto-penin-axa/

La tràgica situació que viu el món (avui especialment el nostre entorn europeu) provocada per la pandèmia de la COVID-19 està transformant radicalment tots els aspectes de la vida diària de les persones. Treball, relacions socials, economia, educació, esport i habitatge són alguns dels múltiples vèrtexs d’aquesta crisi sense precedents provocada per un enemic invisible. L’origen d’aquestes transformacions és segurament conjuntural. La radicalitat amb la qual s’estan implantant permet, però, albirar un impacte més gran i durador, on la percepció del temps i de l’espai es veu profundament alterada. Si amb aquesta matèria s’elabora l’arquitectura, queda l’opció, enfront de la veritable tragèdia sanitària, d’adoptar una actitud proactiva des de la nostra disciplina que aprofiti la sinistra empenta d’aquest escenari distòpic per albirar un món que, si no és millor, com a mínim sigui diferent.

La ciutat és ara un somni amb la desaparició radical d’allò públic: no hi ha ni carrers, ni places. El territori un anhel, amb la congelació de la mobilitat. La naturalesa recupera el seu espai perdut, desapareix la contaminació, la renaturalització arriba sense projecte, per la via de la incompareixença de la civilització. A l’altre costat de l’espectre, l’esfera privada adquireix una dimensió inesperada i l’habitatge, reformulat, repensat, reutilitzat, es converteix en el nou univers vital on amb prou feines es fonen treball, educació i habitatge. Després d’aquest fogonada, enlluernats, com veurem l’habitatge (fins i tot des d’una visió de mercat), la ciutat? Quines oportunitats, si és que n’hi ha alguna, amaga aquest escenari?

La dimensió de la sacsejada no només altera la nostra relació amb l’exterior a través d’aquest equilibri entre el que és públic i el que és privat, sinó que també reordena molts dels nostres paradigmes personals. El contacte amb els altres i la desaparició de la sensibilitat substituïda implacablement no per la virtualitat sinó per tot el que és remot construeixen un univers psicològic introspectiu on la tecnologia adquireix definitivament un paper central com a extensió del jo social, que serà solidari i fraternal o no serà.

La casa repensada, la ciutat sense comerç, el territori revisitat i l’espai remot són alguns ingredients, nimis davant la magnitud sanitària i social de la pandèmia, que s’han inoculat en la vida de les persones i que constituiran en el millor dels casos noves matèries de l’acció i el pensament dels arquitectes.

 

Alberto Peñín i Carlos Ferrater

Palimpsesto Editorial