5 Illes al Front Maritim de Poblenou

5 Illes al Front Maritim de Poblenou

Façana al Mar de Barcelona. Aquest pla no només contemplava les operacions d’infraestructura sinó la possibilitat de construir habitatges i alguns serveis enderrocant una extensa àrea de velles fàbriques.

L’operació edificatòria més important fou, sens dubte, la Vila Olímpica que vingué a restaurar una certa continuïtat urbana entre la ciutat i el barri del Poblenou recuperant el fil històric  interromput quan Barcelona decidí abandonar el mar i créixer en perpendicular cap a l’interior.

De forma paral·lela, el pla acollí una promoció privada d’habitatges a tres illes ocupades per la industria Torras Herrerías y Construcciones amb una doble finalitat; per un costat, dos de les tres illes havien d’allotjar als àrbitres olímpics durant els jocs i, per un altra, degut al veïnatge amb l’àrea de la Vila Olímpica, aquesta operació calia ser una de les que propiciarien el procés de reconversió urbana de la resta del Poblenou.

L’arquitecte Carlos Ferrater amb el seu equip de col·laboradors va obtenir l’encàrrec després de la resolució d’un concurs restringit entre varis arquitectes. El seu projecte entrà en el procés general de realitzacions que calia estar enllestides per al 92 i suposà l’ocasió excepcional de reconstruir en una sola operació tres illes de l’Eixample Cerdà abans ocupades de forma exclusiva per edificis fabrils.

L’àrea de les tres illes, alineades entre si i en paral·lel a la línia de la costa, està delimitada pels carrers Llull i Ramón Turró i, en sentit muntanya, per les de Zamora i Àvila; un conjunt del qual els seus promotors anomenaren Eixample Marítim en referència a les traces persistents de la urbanització de Cerdà i la seva proximitat amb el mar. Tan sols l’adjacent al carrer Zamora no es pogué reconstruir en la seva totalitat degut a la presència d’edificis industrials d’altres propietaris. La popular Can Torras dels Ferros com ja hem vist, fou una de les més importants indústries metal·lúrgiques de Barcelona. El procés industrial es componia de fosa de ferro, laminat i construcció d’estructures per l’edificació, calderes, material ferroviari, etc... Un ferrocarril propi de via estreta unia aquests processos travessant els carrers i un altre d’amplada normal connectava la fàbrica amb la línia de França per Granollers.

El conjunt del projecte realitzat conté 560 habitatges de diferents mesures i tipologies; locals comercials en planta baixa, algunes oficines i un centre comercial. Les tres illes posseeixen un tractament arquitectònic uniforme i estan vinculades per un passeig arbrat que travessa els seus jardins interiors aproximadament per on antigament ho feien les vies de tren. Al jardí d’una de les tres illes s’ha inclòs a més una piscina. Les illes estan construïdes en el seu perímetre però la barra edificada s’interromp pel passeig esmentat i per uns passatges situats davant als passos de vianants del carrer Ramón Turró, que separen els xamfrans i els configuren com edificis aparentment més alts. Les plantes baixes són transparents de manera que des del carrer es pot veure la vegetació interior i a més permeten penetrar a l’interior de les illes per diversos punts. En conjunt podríem dir que constitueix l’exemple més aproximat, construït fins avui en dia, del que Cerdà proposà com a alternativa a aquella asfixiada Barcelona Industrial d’intramurs.

És possible que, quan s’imprimeixin aquestes línies encara sigui possible contemplar l’exposició que sobre l’il·lustre urbanista es celebra als edificis de les casernes que la Universitat Pompeu Fabra pensa ocupar. El ciutadà barcelonès té aquí a l’abast de la mà una ocasió d’or per desfer alguns malentesos i augmentar la seva capacitat de judici crític sobre la ciutat, és a dir, incrementar la seva cultura civil. Abans hem resumit la vocació dual que mostrà Barcelona per a desenvolupar-se a la seva plana representada esquemàticament per dos direccions perpendiculars.

En un primer moment  es construeix la façana neoclàssica al mar des de Montjuic al parc de la Ciutadella i al Cementiri Vell, un desenvolupament frustrat que podria haver pres l’eix de la Gran Via com a columna vertebral d’un creixement paral·lel a la línia de la costa. Seguint l’esquema de Cerdà amb una altra tendència, com a segon i correlatiu acte, es creix efectivament sobre la perpendicular del mar i es produeix una ciutat, la façana de la qual, quedà desdoblada sobre un eix, identificant-se amb les pròpies façanes del Passeig de Gràcia.

Podríem fer un senzill exercici crític i comparar l’illa característica que construí el teixit de l’Eixample burgés i després les seves extensions laterals, amb la que un segle després s’ha pogut construir sobre la mateixa traça urbanística però en aquell territori de maresmes que fou destinat a rebre el cementiri, el ferrocarril, les fàbriques i el proletariat industrial. Resumint moltíssim, podríem afirmar que la història de la construcció de l’Eixample coincideix amb el procés de densificació de les illes fins al punt que no deixa rastre en cap espai al seu interior que es pogués considerar lliure o amb algun significat civil. L’illa típica té 113 metres de costat, amb xamfrans de 20 metres, que és l’amplada també dels carrers corrents.

A l’eixample construït les cases de veïns arriben a una profunditat mitjana de 28 metres, de manera que un cop restada la corona queden uns patis de 57 metres, per tant, amb una superfície de 3249 m2. Però gairebé tots aquests patis estan a més edificats en planta baixa, i el seu terra el constitueixen els sostres dels magatzems, garatges o tallers, de manera que la poca terra que hi pot haver caldria buscar-la a les jardineres.

Des de l’aire una illa sembla un patchwork, una peça feta del s pedaços de les parcel·les construïdes.  És infreqüent veure un arbre i en el millor dels casos el pati interior conserva alguna regularitat. L’illa és doncs un sòlid i massís prisma, intransitiu respecte al carrer, fruit d’una consideració de la ciutat com a pura mercaderia, d’una actitud mesquina i usurera que de forma hipòcrita s’ha volgut redimir amb la coartada que podia prestar-li la bellesa d’unes quantes obres, en particular la dels arquitectes modernistes. Magnífic sarcasme si considerem l’ incomoditat que a aquests arquitectes produïa el veure els seus edificis reduïts a simples façanes decoratives i si recordem a més que Gaudí, un dels més alabats, acabà demanant almoina pels carrers. Tanmateix, creiem que malgrat aquesta congestió i aquesta alineació l’Eixample no ha perdut les seves qualitats potencials. L’avarícia de molts no ha pogut amb la generositat d’uns pocs (d’un Cerdà, d’un Gaudí...).

Comparem aquelles dades amb les del projecte que comentem. Aquí la profunditat edificada és de 12,70 metres, de manera que els habitatges tenen dos façanes i cap pati interior. El pati interior de l’illa llavors té 87 metres de costat i 7569 m2 de superfície i està enjardinat. El centre comercial de dos plantes és l’únic edifici construït a l’interior d’una de les illes. L’àrea lliure conté doncs més del doble de superfície que la de l’illa de l’Eixample històric, i el pati és , a més, completament regular. Els carrers que queden entre illes conserven la secció basilical de tres naus, amb voreres de 5 metres, ampliades per un porxo de 3 metres i estan relacionades visualment i per als vianants amb els jardins interiors. Les distàncies de cada habitatge als veïns d’enfront són de l’ordre de 80 metres als jardins i de 20 metres als carrers i des de l’interior dels habitatges es contemplen els arbres en els dos espais.

Podríem completar aquestes dades quantitatives amb una breu descripció subjectiva des de la perspectiva que atorga el ser habitant d’aquest lloc. Existeix una plàcida però dinàmica relació veïnal. Encara no està complert l’equipament comercial però existeixen ja les botigues més essencials. Es domina una àmplia àrea de cel, es percep la brillantor de l’alba i la posta de sol, i el transcórrer del dia ve pautat per la presència del ocells i les veus del nens. La successió de les estacions es fa sensible a través de la vegetació. A l’estiu el cant del grill acompanya i no desvetlla. El jardí genera un microclima efectiu i una fauna constituïda per gavines, merles, rat penats, pardals i cueretes ens visiten habitualment. En certs períodes el silenci es converteix en delícia i la relació amb el pati dels petits dormitoris reprodueix la que té lloc entre la cel·la i el claustre del monestir. Animada, entre altres coses, per la qualitat protectora i ecològica del jardí s’esdevé una verdadera explosió demogràfica, el que ve a facilitar una pista, en clau urbanística, sobre l’ecosistema que necessita la ciutadania per repoblar Catalunya. L’honorable i altres autoritats podrien prendre bona nota... i quelcom més.

Encara reconeixent que es cau en una certa idealització en contrast amb una Barcelona densament comprimida per la seva pròpia edificació, aquest exemple demostra que és possible un model equilibrat d’urbanització, compatible amb un benefici immobiliari raonable i sense necessitat de fer gran invents. Així no ens semblaria res malament un Poblenou reconstruït segons aquesta pauta, allà on la petjada de Cerdà persisteix; un Poblenou monòton on la monotonia consistís en la repetició democràtica del benestar de cada individu, família o grup social; en la recreació d’una harmonia entre allò edificat i allò lliure, entre l’esfera privada i la pública, entre l’estància i el moviment..., aquella harmonia que per a la ciutat industrial, Cerdà somià com a possible.

Exposicions

2010

• 'CONSTRUINT LA CIUTAT'. La Millor Arquitectura Europea’. Col·lecció de la Fundació Mies Van der Rohe. Al Roca Barcelona Gallery.