Concurs Valley of Life (2º Premi)


2010-2019 | Turquia | Paisatjisme

Concurs Valley of Life (2º Premi)

Entenem Istanbul com a una ciutat d’aigua, no només perquè està emmarcada geogràficament per dos mars, el Bòsfor —també conegut com a l’estret d’Istanbul— i les diverses valls que es troben al voltant, sinó, a més, com una ciutat que va ser construïda sobre una cultura urbana que, en essència, va florir al voltant d’infraestructures públiques que defineixen el nucli de la vida pública.

Un arquetip d’espais d’oci públic i parcs a Constantinoble, Istanbul és de parcs lineals: pintoresques valls i prats que envolten els parcs, que al final s’intercepten amb el Bòsfor, parts de la naturalesa embellida i millorada, fonts, quioscs i places, tot plegat per al benefici de l’aristocràcia i el poble. Fora de tradicions com Beykoz, Göksu o Kağithane, el Valley of Life és tractat, en principi, com un parc preservat, millorat i embellit que té el deure de mantenir l’encant per a futures generacions.

En la creació d’un parc per al segle XXI a Beylikdüzü, el seu contingut i forma sobretot han estat construïts sobre tradicions paisatgístiques turques —principalment, millorant atmosferes naturals amb l’ajuda de solucions orgàniques—, però igualment en equilibri amb arquetips socials, urbans i arquitectònics que defineixen les arrels de les tradicions locals de la vida pública. Si Constantinoble és considerada com un mosaic de diversos barris ramificats per una intricada infraestructura hídrica d’aqüeductes i fonts, nosaltres argumentem que la vida pública evoluciona al voltant d’un tipus de quadrat oriental, vagament definit, que, en essència, conté una barreja d’elements quotidians, espirituals i socials en contacte directe amb l’aigua: fonts que distribueixen l’aigua essencial com a punts de trobada de la vida quotidiana, les mesquites com a centre de vida espiritual, amb les seves fonts d’ablució per a la neteja, i sovint, també, cafès de barri adjacents, uns espais que proporcionen un nou tipus de vida pública fora de la rutina de feina, família i vida espiritual. Llocs d’intercanvi social i de debats polítics, que són un fenomen continu des de la meitat del nou mil·lenni i que continuen tenint una gran importància en l’actualitat. Per tant, l’estructura urbana de Valley of Life està basada sobre aquests nodes urbans: uns espais de convergència on les comunitats es reuneixen i intercanvien idees a través de nous vincles que abasten la vall i que, simultàniament, proveeixen el programa necessari, com ara cafès, punts de reunió, així com també noves característiques hidràuliques que estimulin aquests espais.

No obstant això, el repte a Beylikdüzü és contrarestar un procés d’urbanització extremadament ràpid d’una àrea prèviament agrícola, que es va convertir en una densa ciutat de 300.000 habitants en tan sols un període de trenta anys. Per tant, va deixar una vall aïllada enmig d’un ambient de 3 ‘no: un no-lloc, a causa de l’estricte desenvolupament econòmic que comporta la falta general d’identitat i de cultura; la vall com a territori de no-home (de ningú), un espai sobrant i ignorat; i, finalment, no-connectivitat, a causa de la divisió de la vall de Beylikdüzü en districtes desconnectats. Es proposa una línia arterial com a principi, a través de tota la vall, com si fos una columna vertebral —la línia de vinculació—, que és un camí longitudinal i transversal que obre completament la vall per ser explorada, uneix les comunitats i és el punt de partida per crear l’essència del nou vessant de Valley of Life.

A través de forma, matèria i paisatge, la identitat i el lloc s’elaboren gradualment a l’espai i al temps. La línia de vinculació, com una màxima expressió de Valley of life, està formulada a través de la combinació de matemàtiques i poesia, una simple triangulació d’angles bàsics, que permet crear la lògica de la construcció, mentre que, objectivament, es creen connexions urbanes i, intuïtivament, crea la forma a mesura que s’aproxima al terreny i crea en forma pròpia un patró abstracte i una identitat particular. A més, es creu que la línia de vinculació s’expandeix gradualment, des d’un camí inicial fins a convertir-se en una xarxa de camins al llarg del temps —una xarxa intel·ligent que forma un laberint sense un centre—. D’altra banda, la manifestació de l’arquitectura —els nous quioscs— sorgeixen, literalment, fora del paisatge i les tradicions, parets abstractes que creixen des de la línia de vinculació per crear fites dins del gran paisatge. Amb les seves blanques superfícies de formigó i els seus llenços marítims, brillen entre un exuberant paisatge de xiprers i arbres florents —els principis combinats dels jardins turcs i de l’arquitectura contemporània desenvolupen un ambient abstracte d’un lloc contemporani.



Direcció:

Related Projects